Sukkwan Island

El premi llibreters no em serveix de referència. Dels tres guardons, em vaig llegir la novela de l’americà David Vann guanyadora a l’apartat de llengua estrangera i em vaig sentir estafat. Sukkwan Island, si fos una película tindria el mateix efecte. Promet molt al principi, a la meitat et destrossen l’illussió i el final és una “xapussa”. Comprar el llibre és allò que s’en diu tirar els diners. No sé quin criteri fan servir els llibreters per otorgar els guardons però en aquesta ocasió s’han lluït, una enganyifa que no feia falta, només havíen de llegir-se més llibres i donar-li el premi a algú altre però es veu que ja n’estan farts de llegir i van optar per premiar a un autor ja premiat a França amb el Médicis. Potser el que hauria de fer és explicar perquè aquesta novela no m’ha agradat però llavors hauria de devetllar la trama i el final i això no està ben vist, però que es suicidi un protagonista a mitja història i a l’altre (personatge mal construit) el matin perquè sí al final, simplement no mola. Acabes el llibre i penses -Quin mal rotllo d’escriptor, preferiria que no m’el haguessin recomanat.

Les partícles elementals

“Les partícles elementals” (1998 – Anagrama) és el títol d’un dels llibres d’un tal Houellebecq. Normalment, un es llegeix un llibre i després opina, pot opinar; si no l’ha llegit no pot opinar, aquesta és la teoria. El llibre en concret, no va d’això, no sé de què va. Segons la contraportada va de dos germans, l’un savi i tontet i l’altre més normalet. Però me’l vaig començar a llegir i van començar a aparèixer personatges. Cada vegada més. Un munt de gent. A més a més, en Houllebecq, té la pretensió d’explicar l’època(l’època actual) on succeèixen els fets establint les pautes de conducta de la societat en general i el perquè de tot plegat. Fent un esforç es poden avançar vàries pàgines, però un cop un fa una pausa, ja no es recorda res del que s’ha llegit perquè hi ha tanta informació que cada cap l’ordenaria diferent. I el que és pitjor encara, ni tant sols es recorda que estava llegint tal llibre perquè tot ha quedat difuminat davant de qualsevol altre succés insignificant. Potser qui se’l acavi dirà que és molt bò però crec que l’escriptor en fa un gra massa. Ara que ho penso, potser el títol va d’això, que cada detallet té la seva importància gegantina enfront els fets però cadascú n’escolliria els seus propis i voler establir el que un pensa com a síntesi global per a tothom és passar-se d’espavilat. Faltaríen milers d’exemples més i faltarien milers d’excepcions més. I en tot cas, no és gens creíble. No m’ha agradat, i no l’he acabat però opino que es millor no perdre més temps en aquestes partícles.

Seda

Un llibret fàcil de llegir, d’Alessandro Baricco. La posta en escena és força atractiva, sembla quelcom diferent i en realitat és la d’un home enamorat. Sort que és ben curt tot plegat perquè si no, seria impossible arrivar al final. I el final és el pitjor de tot, una enganyifa que et fa ganes de donar-li una puntada de peu als collons de l’escriptor per estafador. Una ressolució que no s’aguanta per enlloc i detrossa totalment el que podría haver sigut una obra d’art.

La disfressa d’escriptor

 Escriure, en teoria és molt fàcil. Escriure bé ja és més difícil. En diversos idiomes ja és complicar-ho massa. Però escriure sense faltes deu ser impossible. Si un vol anar per la vida fent-se l’escriptor, primer de tot ha d’escriure, no val allò de -és que estic esperant l’inspiració- o -no tinc temps-. En realitat sí que es pot donar el cas però el que conte és que algú et llegeixi. Per exemple, anar en metro i veure a algú que està llegint el teu llibre o article, això et fa sentir realitzat. Encara que no sàpigues l’opinió que la persona tingui de la lectura en concret. En canvi, la persona que estigui llegint no reconeixerà a l’escriptor si no és que és molt mediàtic. Perquè, com van vestits els escriptors? Amb roba normal i corrent com qualsevol persona. Segurament diríem que sense publicitat o dibuixos estranys a la samarreta (em refereixo a un escriptor de literatura bàsicament), amb ulleres potser, una pipa(tòpic) i colors marrons a la roba o jersei de llana, d’una aparença molt d’estar sempre a casa. Distret i alhora xerrameca. Tipus professor. I si algú diu que ha escrit un llibre, almenys que sigui  quelcom original, perquè l’escriptura igual que la pintura o l’escultura, és un art i cada cop hi ha més i més llibres i més i més i sincerament cada cop em costa menys tirar-los al contenidor abans d’acabar-los. I perquè escric tot això? Doncs perquè l’altre dia vaig veure per la tele “El Codi da Vinci”, que no me’l havia volgut llegir mai, i és clar, no tiraré la televisió al contenidor cada cop que vegi una pocasoltada que em vulgui fer passar per carallot.

    PD: –Que el libro és mejor que la película! -M’importa un rave, no penso llegir-lo en ma vida.

   Apa, pau i força.